UN CASC AMB UNA ESPERANÇA

En aquell moment es pot dir que jo era la persona més feliç del món. Somreia dels nervis mentre empassava saliva cada cop que feia un petit pas. Recordo com la Rita em va agafar la mà lentament i em va estirar passadís enllà. Es va fer etern, tot un soroll de gent que sortia de les aules amb pressa per arribar a casa i engegar la tele, l´ordinador… Però jo no tenia pressa. O sí? El cor em bombardejava a mil per hora, i no sabia si el soroll que sentia era la sístole o la diàstole. Les meves amigues em cridaven des de darrere com si m’hagués d’enfrontar a la mort, com si em barrés el pas un pes etern, però jo no les escoltava… Somreia, era feliç, al cap i a la fi la vida és gaudir tots els moments, no? O era l’últim? La Rita em parlava mentre travessàvem la reixa de l’entrada, sentia moviments sords, i movia exageradament el cap per di sí, però tot el que em deia m’era absolutament igual.

Quan el vaig veure, em vaig mossegar el llavi tant que em vaig fer sang. No n’estic segura, perquè tot el meu cos estava cobert de sang quan  vaig obrir els ulls després d’aquella patacada tan infernal. Estava allà plantat, mirant el terra. La Rita em va col·locar un casc de moto, de color vermell al cap. Vaig avançar, vaig pujar a aquell petit trast (paraula prohibida que em marcarà una eternitat) i vaig mirar al meu voltant. Si fos ara aquell moment, m’agradaria agafar-lo amb la mà,  asfixiar-lo i deixar-lo sense vida. Inexistent. Però no, em vaig acostar a la moto somrient i embadalida. Ell també somreia, però com si jo fos la seva víctima, i això m’agradava. Va pujar a la part davantera, em vaig agafar a ell com si m’agafés del Dragon kan perquè queia. En aquell moment, sabia que mai el deixaria anar, però el soroll del motor em va fer sentir una gran inquietud. Mai havia pujat a una ****(a un trastot d’aquests) però tot i així, jo seguia somrient neguitosa. Recordo haver sortit del pàrquing, amb crits de la Rita, udolant el meu nom com una esbojarrada, o crits de la Alicia i la Carlota corrent darrera la moto, dient-me que baixés d’aquell trastot malèvol. Però tot i així, jo no vaig fer cap intent per moure ni un múscul, ni un os, crec fins i tot, que les meves cèl·lules es van parar de cop. Només recordo que va agafar molta velocitat. Em sentia lliure i feliç (i encara quan ho recordo m’hi sento). Però no va ser l’última cosa que vaig oblidar… Aquella velocitat, la velocitat de la meva vida transcorreguda en 77 mil·lèsimes de segon, va ser impressionant i única. Aquell camió es va creuar com un llamp, només vaig sentir la seva olor per últim moment, l’última dècima de segon, abans de rebre el xoc que va marcar el meu futur.

Sirenes, cotxes, gent cridant… era això el que sentia, el pitjor de tot es que sabia el que m’havia passat. Ho sabia. I vaig obrir els ulls, esperant rebre algun senyal de vida d’ell, però no el veia enlloc. Només veia el meu cos recobert de una sang que no sabia si era meva. Ara ho recordo molt vagament, perquè em vaig fer un cop molt fort al cap. Vaig cridar el seu nom mentre plorava somiquejant com una nena petita, però poc després la doctora i les infermeres m’intentaven calmar. Més tard em van posar suero i em vaig dormir a l’instant.

I ara estic aquí estirada al llit d’un hospital, sense senyals de vida amb el món social, esperant que arribi la Carlota. Sí, ja fa una setmana de l’operació de la cama i dos de la de la costella. Però tot i així, tinc unes immenses ganes de sortir d’aquí. I ara acaben de trucar a la porta, lentament dic ‘’passa’’ sense ganes. I apareix la Carlota amb un bossa blanca. La conec prou bé, aquesta bossa. S’acosta lentament cap al meu llit. Somriu i em diu:

-Com estàs?                                                                        

-Intentant esbrinar que hi ha en aquella bossa...- dic mirant-me-la. Ahir em va portar dos capses de bombons. Sé que l’hospital està a mitja hora del meu poble, però tot i així ella ve cada dia, al mateix minut, al mateix segon… I avui m’ha portat galetes. Suposo que ja està bé, però he remugat de mala manera. No s’ho ha pres malament, perquè sap que vull sortir d’aquí ara mateix, i sortiria així amb aquesta bata tan horrible... Estic tancada, només em deixen sortir al pati (si es pot dir pati) mitja hora al dia amb cadira de rodes. El menjar sempre es el mateix, estic farta. Sort que aquí al costat dret tinc el meu ordinador, el mòbil, 7 llibres (que me’ls he llegit ja dos cops cada un…), tres revistes i els tres bombons que em queden. La mare, ha marxat fa dos hores a buscar el meu germà al col·legi i no tornarà fins demà al matí. El meu company d’habitació és un avi de 90 anys que tot el dia ronca, però avui per sort està a rehabilitació.

-Apropa’m el calendari- Li dic i ho fa instantàniament. El miro, no és un calendari molt bonic. Té fotos de les muntanyes de Catalunya, però son molt petites. Miro i tatxo el dia de avui, com cada dia quan ella ve, l’esborro. Em queden exactament 5 dies i mig per sortir d’aquí. Somric, queda menys. Com els dies aquells que ara es veuen molt llunyans, en els que desitjaves que arribés divendres… Quins dies aquells!!!! Igual que aquell dia en què l’Àlex em va trucar per dir-me que si volia que em portés a casa em moto… Ara fa quatre setmanes. Potser si aquell matí hagués decidit anar a dinar a casa l’Alicia, com tenia previst, l’Alex no m’hauria portat a casa… I ara jo seria amb ell, en qualsevol altra part del món, sense la cama embenada i sense que res em fes mal amb el mínim moviment.

La Carlota va marxar dos hores després de mirar una pel·lícula. Ara l’espero fa cinc minuts i no sé per què no arriba. Normalment a les 17.30h ja és aquí… Són les sis, no ha arribat, agafo el mòbil i em disposo a trucar-la. No, potser ha tingut algun inconvenient i ara és a la cua de l’autopista neguitosa. Però no és així, perquè són les 18:30h i no ha arribat. Estrany, molt estrany. De cop, el mòbil comença a sonar. En Joan (l’avi que tot el dia ronca) es desperta. L’agafo. És ella i em diu ‘’Laura, vine cap al pati sisplau, que hi ha hagut un embús al passadís dret amb un ferit molt greu i no m’hi deixen passar, i sisplau no passis per allà’’. Em disposo a sortir amb la cadira de rodes de la meva habitació. Quin dia mes estrany avui. Passo pel passadís dret. Tot i que és més llarg, i hi haig de passar per dos ascensors, m’agrada més, perquè és mes il·luminat. Arribo davant de la porta del pati. L’obro lentament. No sé què dir, ni què fer. Només sé que ploro. Només d’obrir-la, s’escolten molts de crits i veig la Núria, l’Olga, la Sandra, l’Alícia, en Pau, la Maria… Tots ells s’acosten cap a mi i m’abracen amb força. No sé si són hores les que em passo abraçant cada persona que m’he estimat a la meva manera. Miro el pati, avui sí que és bonic. El lloc ideal per estar amb les persones que m’agrada estar. La Rita està en un racó, al costat de la taula on hi ha un pastís i moltes patates i entrepans de pernil i formatge que haurà fet la mare de la Carlota. M’hi acosto fent girar les rodes de la meva cadira. Sé que puc, i hi arribo, encara que les llàgrimes m’impedeixin veure amb claredat el que està passant. Ella també plora, li somric contenta perquè sé el que tem. Em torna el somriure, avergonyida i de cop, amb una dècima de segon se’m tira a sobre per abraçar-me. Si hagués d’explicar el que vaig sentir, no hi hauríem paraules en aquest món. Tota l' estona, em xiuxiuejava ‘’ho sento, ho sento, ho sento!’’ però jo sabia que no serviria de res. El que estava fet, fet estava i no podia canviar res. Però aquells moments, en aquell pati, ho van canviar tot. Era com si res hagués passat. Com si tot fos com era abans… En fi, es difícil d’explicar. Però van ser dies perfectes en un hospital perfecte, mai ho oblidaré. Mai. I sobretot el que va passar el següent dia.

La Carlota es va quedar a dormir a la meva habitació, al terra amb un sac de dormir. Però gairebé no vam dormir. Jo ja m’hi havia acostumat, als seus roncs, però ella no podia.  Al matí va marxar a portar l’equipatge al cotxe. Jo vaig quedar-me allà observant l’habitació, i l’avi (que encara dormia). Vaig mirar la cadira, i vaig veure el casc de moto de la Rita més vermell que mai. On era l’Alex? Quina habitació? Des  que m’havia despertat del meu estat en coma, no feia altra cosa que demanar per ell. Fins i tot m’havia colat a un despatx per saber si estava en aquell hospital o no. Els  havia suplicat als meus pares que em diguessin on estava. Però no volien sentir ni el seu nom. Era irreal ment, irreal. De cop, tres trucs a la porta van interrompre els meus pensaments. Es va obrir sense que jo fes cap senyal de aprovar-ho. Vaig veure una roda com la de la meva cadira. Vaig pensar que seria algú que s’havia confós d’ habitació, però no era així. La persona que anava sobre la cadira de rodes portava un casc blau, com el de ell. Me’l vaig mirar uns segons, i després vaig somriure. Aquell neguit de cada nit, no poder tancar els ulls per saber si aquell accident li hauria tret la vida. Però no, era allà. Es va treure el casc lentament i li vaig veure la cara. Tenia blaus i rascades, tota la cama dreta embenada i el braç també. Però estava igual de guapo com l’ultima vegada que l’havia vist. No sé per què m’hi vaig acostar i m’hi vaig abraçar mentre plorava, plors d’una esperança perduda que sabia que encara no havia trencat la meva adolescència, una esperança que està aquí, al meu cor i que ho estarà fins que tanqui els ulls per sempre.

  

IMATGES QUE PARLEN

He triat aquesta foto sobretot perquè es veu l’horitzó. Si t’hi fixes bé, hi ha un moment que no pots distingir el mar del cel. Avui, semblen dos amics. Així tan blau, el cel, dóna una sensació de llunyania. La sorra té un color marró càlid. Segurament, és fina, ja que la noia que travessa el camí, va descalça i els peus no li fan mal, sembla caminar relaxadament. Podem observar les ombres que cauen sobre el camí dels arbres i dels arbustos. El color d’aquesta tanca els cobreix, marca el pas entre la sorra i el color verd que regna a la platja.

La protagonista és una noia d’uns trenta anys. No se li veu la cara, però el que percebo a través de la fotografia és la sensació de pau i tranquil·litat de què deu d’estar gaudint aquesta noia que passeja. Veig una platja deserta, el mar tranquil... La protagonista de la foto va vestida amb un conjunt blanc de platja, molt estiuenc i fresc: fa estiu.  Porta una bossa de conjunt, també de color blanca. Va descalça, però porta unes xancles negres a la mà esquerra. Es rossa, i porta el cabell recollit amb un monyo ben alt: cosa que l’estilitza. Ella sembla observar el  mar.

Ha vingut a la platja per evadir-se dels problemes, per gaudir del sol i del vent, per pensar, per fugir de les presses... Els crits de les gavines i la remor de les onades són els únics sorolls que deu sentir mentre camina lentament sobre la sorra. Els seus pensaments potser són ara més  raonables,  més bonics. Segurament, aquesta foto s’ha tirat a la primavera, per tant si la noia rossa es banya podria agafar un constipat. Però quin sol! I quin bon dia... Sempre li han dit que caminar descalça per la platja millora la circulació sanguínia i que fer aquest exercici va bé per les cames, potser per això en baixar del cotxe s’ha tret les xancletes i ara camina esperant trobar un destí millor. L’aigua és freda, però bona. Sempre és bona. Aquell temporal de fa 23 anys està molt lluny ara mateix. Segurament, s’emportà l’ arbre més vell del bosc. Però ara tot es tranquil... Com pot ser que les coses canviïn tan ràpid? No ho sé, ningú ho sap. Però una platja, sempre serà una platja.

*

Saps les vegades que m'he ficat al llit diguen-me que demà seria un nou dia? Les vegades, que m'he aixecat amb la teva imatge dintre el meu cap, i he sospirat volguent dir, que avui m'acostaria a tu i et parlaria? I que mentres em vestia, m'imaginava que et podia dir? I allò em feia somriure, t'ho pots creure? Somriure. Eres l'unic motiu per el qual m'aixecava. Tu, tu i tu. Suposo, que a tu t'importava ven bé una merda, perque segurament no sabies ni el meu nom... Però tot i així jo només somreia per tu. Els cops que m'havia dit a mi mateixa que el que sentía, em feia sentir solament així a mi. Saps les 12390812098329 llagrimes que he tret per tu? Les milións de vegades que he volgut sortir a la meva terrasa per cridar el teu nom? Dir-li a tothom que t'estimo més que a ningú...? No ho saps, i mai ho sabrás, pero tot i així jo he nescut per viure el ara, ni tu ni ningú m'impadirá mai més seguir els meus somnis. Ni ara ni mai.

ELS MEUS NOMS

Sempre he sabut que Irene volia dir ‘’PAU’’, però mai m’havia repensat la idea. La veritat és que jo sempre he estat contra la guerra. La idea de  matar per una idea em fa por. De fet, els meus pares van estar a punt de posar-me Clàudia, però la meva mare es va negar perquè Clàudia vol dir ‘’coixa’’ i preferien dir-me Irene.  I aquí estic, i Irene em dic. Segurament, el meu nom junt amb el meu cognom és un dels que té més paraules del món. Irene de las Heras Ordóñez, cinc paraules. Sempre, he de repetir això: ‘’de las Heras separat i amb h’’ ja que la gent escriu ‘’Delasheras o de las Eras, o delas Eras, etc’’. I a més, és un pal perquè quan coneixes algú, sempre et pregunten ‘’què: “ t’agrada més Irene o Irena (en castellà o en català)?’’ i jo sempre dic, ‘’IRENA’’. Però la veritat és que m’és absolutament igual. El meu nom m’agrada ja que molt poques persones són anomenades així. Al meu curs, sóc l’única Irene. Sé que a Barcelona és on es posa més aquest nom, però a mi em sona... Em sona a mi... I també em fa pensar en un Huracà. Quan vaig sentir el seu nom, jo seia a un restaurant d’Anglaterra, i en veure el meu nom em vaig sorprendre. Un huracà que tenia de nom Irene? Vaig buscar hores després al google, i vaig veure que la filla del meteoròleg que l’estudiava es deia Irene. Així com l’etimologia del nom Irene vol dir ‘’PAU’’, l’huracà no fa cas del seu significat, i ho deixa tot com si res no fos res, com si la guerra fos senzillament la naturalesa.

VISCA JO!

Aquesta es la redacció més difícil que haig de fer aquest cap de setmana. Després de donar-li tantes voltes, he descobert que jo de a mi no em sé trobar coses bones. Per això m’he decidit a agafar un telèfon i trucar a una amiga. Però quan m’estava aixecant per fer-ho, he vist un dibuix gegant que tinc a l’habitació. És un petit àlbum que et feien al col·legi els teus companys de curs quan era el teu aniversari: escrivien i dibuixaven les teves coses bones. És un foli verd, que al voltant té uns dibuixos minúsculs, de tota la gent de la classe. Al mig hi posa PER MOLTS ANYS i a baix, les coses bones. Hi diu: ‘’et portes molt bé’’, ‘’saps jugar molt bé’’, ‘’ets molt simpàtica’’... M’he posat a riure, i m’ho he repensat, de fet sempre he tingut molta imaginació, no sé per què sempre he sabut trobar solucions a tot, i d’aquest fet me n’enorgulleixo. El comentari de : ‘’ets molt simpàtica’’ també m’ho he repensat. La veritat és que a vegades sóc una mica tímida, però sempre m’agrada saludar  la gent i riure amb ells. Això no és suficient per una redacció, així que continuo caminant fins al telèfon que està a sobre la tauleta, i llavors no sé per què, abans d’agafar-lo, comença a sonar. M’espanto, però l’agafo i dic ‘’si’’(com solc fer). És una amiga que em demana els apunts de Tecnologia, que si els hi puc enviar, els escanejo i els hi envio i em diu ‘’gràcies Irene, moltes gràcies per ajudar-me sempre’’ i jo somric. No he volgut trobar cap cosa bona de mi, però ja ha sorgit!! Sempre m’ha agradat ajudar, sempre m’ha omplert de joia, sempre, sempre i sempre, faig el que puc per l’altra gent. I aquí acaba el que podríem destacar com el que tinc de bo, o no acaba. No ho sé! I mai ho sabré, només sé que sóc com sóc, i a qui no li agradi que s’hi posi fulles. HE SIGUT COM HE SIGUT, SOC COM SOC I, SI PUC, SERÉ COM VULL SER.

RECORDA EL PASAT, VIU EL PRESENT I SOMIA EL FUTUR.

’Recorda el passat, viu el present i somia el futur’’ Aquest és el  motiu per aixecar-me cada cop que caic, pensar que vindran coses noves em fa sentir com mai m’he sentit. ‘’Somia el futur’’ aquestes 11 lletres són les que m’agraden més de tot l’eslògan, una petita veueta dintre el meu cap la repeteix ‘’somia el futur, somia el futur, somia el futur...’’ Però, per què haig de començar pel futur si no en ser res d’ell ara mateix? No tinc bola de cristall, ni cartes, ni visions. Només tinc una cosa, l’esperança de trobar el que busco. Per això començaré pel principi ‘’recorda el passat’’. Ja m’agradaria a mi ja, recordar tot el que és bo de la meva vida, però capacitat suficient per això, no  en tinc. De petita em van fer creure que viure era fàcil, no em van dir que em trobaria amb situacions difícils durant la meva vida. Però ara he entès  que no tot es qüestió de sort i que tot i que jo cregui amb els miracles hauré de lluitar pel que vull, ara i sempre. I de cop amb el ‘’ara’’ me’n vaig a present, però no tan ràpid...  Ràpid passa el temps i res no dura gaire... Quan tenia 8 anys més o menys, quan vaig creuar aquell carrer i vaig estar a prop de la mort. Recordo com la meva àvia es va apropar a mi corrents després que jo em quedés unes dècimes de segon al mig del carrer, espantada. Durant aquells segons vaig aprendre que les decisions s’han de prendre abans de fer cap cosa ‘’pensa i després actua’’. Suposo que ara, això ho veig diferent, com quan em surt 17:17 al mòbil (quatre números iguals) i tanco molt fort els ulls per demanar aquell desig. Desitjar, ara desitjo anar fins a la cuina per agafar la capsa de galetes, però la mandra m’atura. Sí, sóc orgullosament mandrosa, m’enfado molt ràpidament i quan vull tinc un mal humor increïble. Tinc defectes, com tothom, suposo. Per això visc l’avui i l’ ara amb les persones que estimo, perquè sé que cada segon és únic i irrepetible. I ara per fi, torno a les ultimes 11 lletres ‘’somia el futur’’. Això és fàcil, somiar, tancar els ulls o somiar desperta. De fet, jo mai m’he avorrit sola, mai.  He somiat desperta tota la vida. Sempre, una part del meu cervell esta en aquell món. I ara, us deixo, no vaig a somiar el futur, vaig a  viure’l.