UN CASC AMB UNA ESPERANÇA

En aquell moment es pot dir que jo era la persona més feliç del món. Somreia dels nervis mentre empassava saliva cada cop que feia un petit pas. Recordo com la Rita em va agafar la mà lentament i em va estirar passadís enllà. Es va fer etern, tot un soroll de gent que sortia de les aules amb pressa per arribar a casa i engegar la tele, l´ordinador… Però jo no tenia pressa. O sí? El cor em bombardejava a mil per hora, i no sabia si el soroll que sentia era la sístole o la diàstole. Les meves amigues em cridaven des de darrere com si m’hagués d’enfrontar a la mort, com si em barrés el pas un pes etern, però jo no les escoltava… Somreia, era feliç, al cap i a la fi la vida és gaudir tots els moments, no? O era l’últim? La Rita em parlava mentre travessàvem la reixa de l’entrada, sentia moviments sords, i movia exageradament el cap per di sí, però tot el que em deia m’era absolutament igual.

Quan el vaig veure, em vaig mossegar el llavi tant que em vaig fer sang. No n’estic segura, perquè tot el meu cos estava cobert de sang quan  vaig obrir els ulls després d’aquella patacada tan infernal. Estava allà plantat, mirant el terra. La Rita em va col·locar un casc de moto, de color vermell al cap. Vaig avançar, vaig pujar a aquell petit trast (paraula prohibida que em marcarà una eternitat) i vaig mirar al meu voltant. Si fos ara aquell moment, m’agradaria agafar-lo amb la mà,  asfixiar-lo i deixar-lo sense vida. Inexistent. Però no, em vaig acostar a la moto somrient i embadalida. Ell també somreia, però com si jo fos la seva víctima, i això m’agradava. Va pujar a la part davantera, em vaig agafar a ell com si m’agafés del Dragon kan perquè queia. En aquell moment, sabia que mai el deixaria anar, però el soroll del motor em va fer sentir una gran inquietud. Mai havia pujat a una ****(a un trastot d’aquests) però tot i així, jo seguia somrient neguitosa. Recordo haver sortit del pàrquing, amb crits de la Rita, udolant el meu nom com una esbojarrada, o crits de la Alicia i la Carlota corrent darrera la moto, dient-me que baixés d’aquell trastot malèvol. Però tot i així, jo no vaig fer cap intent per moure ni un múscul, ni un os, crec fins i tot, que les meves cèl·lules es van parar de cop. Només recordo que va agafar molta velocitat. Em sentia lliure i feliç (i encara quan ho recordo m’hi sento). Però no va ser l’última cosa que vaig oblidar… Aquella velocitat, la velocitat de la meva vida transcorreguda en 77 mil·lèsimes de segon, va ser impressionant i única. Aquell camió es va creuar com un llamp, només vaig sentir la seva olor per últim moment, l’última dècima de segon, abans de rebre el xoc que va marcar el meu futur.

Sirenes, cotxes, gent cridant… era això el que sentia, el pitjor de tot es que sabia el que m’havia passat. Ho sabia. I vaig obrir els ulls, esperant rebre algun senyal de vida d’ell, però no el veia enlloc. Només veia el meu cos recobert de una sang que no sabia si era meva. Ara ho recordo molt vagament, perquè em vaig fer un cop molt fort al cap. Vaig cridar el seu nom mentre plorava somiquejant com una nena petita, però poc després la doctora i les infermeres m’intentaven calmar. Més tard em van posar suero i em vaig dormir a l’instant.

I ara estic aquí estirada al llit d’un hospital, sense senyals de vida amb el món social, esperant que arribi la Carlota. Sí, ja fa una setmana de l’operació de la cama i dos de la de la costella. Però tot i així, tinc unes immenses ganes de sortir d’aquí. I ara acaben de trucar a la porta, lentament dic ‘’passa’’ sense ganes. I apareix la Carlota amb un bossa blanca. La conec prou bé, aquesta bossa. S’acosta lentament cap al meu llit. Somriu i em diu:

-Com estàs?                                                                        

-Intentant esbrinar que hi ha en aquella bossa...- dic mirant-me-la. Ahir em va portar dos capses de bombons. Sé que l’hospital està a mitja hora del meu poble, però tot i així ella ve cada dia, al mateix minut, al mateix segon… I avui m’ha portat galetes. Suposo que ja està bé, però he remugat de mala manera. No s’ho ha pres malament, perquè sap que vull sortir d’aquí ara mateix, i sortiria així amb aquesta bata tan horrible... Estic tancada, només em deixen sortir al pati (si es pot dir pati) mitja hora al dia amb cadira de rodes. El menjar sempre es el mateix, estic farta. Sort que aquí al costat dret tinc el meu ordinador, el mòbil, 7 llibres (que me’ls he llegit ja dos cops cada un…), tres revistes i els tres bombons que em queden. La mare, ha marxat fa dos hores a buscar el meu germà al col·legi i no tornarà fins demà al matí. El meu company d’habitació és un avi de 90 anys que tot el dia ronca, però avui per sort està a rehabilitació.

-Apropa’m el calendari- Li dic i ho fa instantàniament. El miro, no és un calendari molt bonic. Té fotos de les muntanyes de Catalunya, però son molt petites. Miro i tatxo el dia de avui, com cada dia quan ella ve, l’esborro. Em queden exactament 5 dies i mig per sortir d’aquí. Somric, queda menys. Com els dies aquells que ara es veuen molt llunyans, en els que desitjaves que arribés divendres… Quins dies aquells!!!! Igual que aquell dia en què l’Àlex em va trucar per dir-me que si volia que em portés a casa em moto… Ara fa quatre setmanes. Potser si aquell matí hagués decidit anar a dinar a casa l’Alicia, com tenia previst, l’Alex no m’hauria portat a casa… I ara jo seria amb ell, en qualsevol altra part del món, sense la cama embenada i sense que res em fes mal amb el mínim moviment.

La Carlota va marxar dos hores després de mirar una pel·lícula. Ara l’espero fa cinc minuts i no sé per què no arriba. Normalment a les 17.30h ja és aquí… Són les sis, no ha arribat, agafo el mòbil i em disposo a trucar-la. No, potser ha tingut algun inconvenient i ara és a la cua de l’autopista neguitosa. Però no és així, perquè són les 18:30h i no ha arribat. Estrany, molt estrany. De cop, el mòbil comença a sonar. En Joan (l’avi que tot el dia ronca) es desperta. L’agafo. És ella i em diu ‘’Laura, vine cap al pati sisplau, que hi ha hagut un embús al passadís dret amb un ferit molt greu i no m’hi deixen passar, i sisplau no passis per allà’’. Em disposo a sortir amb la cadira de rodes de la meva habitació. Quin dia mes estrany avui. Passo pel passadís dret. Tot i que és més llarg, i hi haig de passar per dos ascensors, m’agrada més, perquè és mes il·luminat. Arribo davant de la porta del pati. L’obro lentament. No sé què dir, ni què fer. Només sé que ploro. Només d’obrir-la, s’escolten molts de crits i veig la Núria, l’Olga, la Sandra, l’Alícia, en Pau, la Maria… Tots ells s’acosten cap a mi i m’abracen amb força. No sé si són hores les que em passo abraçant cada persona que m’he estimat a la meva manera. Miro el pati, avui sí que és bonic. El lloc ideal per estar amb les persones que m’agrada estar. La Rita està en un racó, al costat de la taula on hi ha un pastís i moltes patates i entrepans de pernil i formatge que haurà fet la mare de la Carlota. M’hi acosto fent girar les rodes de la meva cadira. Sé que puc, i hi arribo, encara que les llàgrimes m’impedeixin veure amb claredat el que està passant. Ella també plora, li somric contenta perquè sé el que tem. Em torna el somriure, avergonyida i de cop, amb una dècima de segon se’m tira a sobre per abraçar-me. Si hagués d’explicar el que vaig sentir, no hi hauríem paraules en aquest món. Tota l' estona, em xiuxiuejava ‘’ho sento, ho sento, ho sento!’’ però jo sabia que no serviria de res. El que estava fet, fet estava i no podia canviar res. Però aquells moments, en aquell pati, ho van canviar tot. Era com si res hagués passat. Com si tot fos com era abans… En fi, es difícil d’explicar. Però van ser dies perfectes en un hospital perfecte, mai ho oblidaré. Mai. I sobretot el que va passar el següent dia.

La Carlota es va quedar a dormir a la meva habitació, al terra amb un sac de dormir. Però gairebé no vam dormir. Jo ja m’hi havia acostumat, als seus roncs, però ella no podia.  Al matí va marxar a portar l’equipatge al cotxe. Jo vaig quedar-me allà observant l’habitació, i l’avi (que encara dormia). Vaig mirar la cadira, i vaig veure el casc de moto de la Rita més vermell que mai. On era l’Alex? Quina habitació? Des  que m’havia despertat del meu estat en coma, no feia altra cosa que demanar per ell. Fins i tot m’havia colat a un despatx per saber si estava en aquell hospital o no. Els  havia suplicat als meus pares que em diguessin on estava. Però no volien sentir ni el seu nom. Era irreal ment, irreal. De cop, tres trucs a la porta van interrompre els meus pensaments. Es va obrir sense que jo fes cap senyal de aprovar-ho. Vaig veure una roda com la de la meva cadira. Vaig pensar que seria algú que s’havia confós d’ habitació, però no era així. La persona que anava sobre la cadira de rodes portava un casc blau, com el de ell. Me’l vaig mirar uns segons, i després vaig somriure. Aquell neguit de cada nit, no poder tancar els ulls per saber si aquell accident li hauria tret la vida. Però no, era allà. Es va treure el casc lentament i li vaig veure la cara. Tenia blaus i rascades, tota la cama dreta embenada i el braç també. Però estava igual de guapo com l’ultima vegada que l’havia vist. No sé per què m’hi vaig acostar i m’hi vaig abraçar mentre plorava, plors d’una esperança perduda que sabia que encara no havia trencat la meva adolescència, una esperança que està aquí, al meu cor i que ho estarà fins que tanqui els ulls per sempre.