En
aquell moment es pot dir que jo era la persona més feliç del món. Somreia dels
nervis mentre empassava saliva cada cop que feia un petit pas. Recordo com la Rita em va agafar la mà lentament
i em va estirar passadís enllà. Es va fer etern, tot un soroll de gent que
sortia de les aules amb pressa per arribar a casa i engegar la tele, l´ordinador…
Però jo no tenia pressa. O sí? El cor em bombardejava a mil per hora, i no sabia
si el soroll que sentia era la sístole o la diàstole. Les meves amigues em
cridaven des de darrere com si m’hagués d’enfrontar a la mort, com si em barrés
el pas un pes etern, però jo no les escoltava… Somreia, era feliç, al cap i a
la fi la vida és gaudir tots els moments, no? O era l’últim? La Rita em parlava
mentre travessàvem la reixa de l’entrada, sentia moviments sords, i movia
exageradament el cap per di sí, però tot el que em deia m’era absolutament
igual.
Quan
el vaig veure, em vaig mossegar el llavi tant que em vaig fer sang. No n’estic
segura, perquè tot el meu cos estava cobert de sang quan vaig obrir els ulls després d’aquella
patacada tan infernal. Estava allà plantat, mirant el terra. La Rita em va col·locar
un casc de moto, de color vermell al
cap. Vaig avançar, vaig pujar a aquell petit trast (paraula prohibida que em marcarà
una eternitat) i vaig mirar al meu voltant. Si fos ara aquell moment,
m’agradaria agafar-lo amb la mà, asfixiar-lo
i deixar-lo sense vida. Inexistent. Però no, em vaig acostar a la moto somrient
i embadalida. Ell també somreia, però com si jo fos la seva víctima, i això
m’agradava. Va pujar a la part davantera, em vaig agafar a ell com si m’agafés
del Dragon kan perquè queia. En aquell moment, sabia que mai el deixaria anar, però
el soroll del motor em va fer sentir una gran inquietud. Mai havia pujat a una
****(a un trastot d’aquests) però tot i així, jo seguia somrient neguitosa.
Recordo haver sortit del pàrquing, amb crits de la Rita, udolant el meu nom com
una esbojarrada, o crits de la Alicia
i la Carlota
corrent darrera la moto, dient-me que baixés d’aquell trastot malèvol. Però tot
i així, jo no vaig fer cap intent per moure ni un múscul, ni un os, crec fins i
tot, que les meves cèl·lules es van parar de cop. Només recordo que va agafar
molta velocitat. Em sentia lliure i feliç (i encara quan ho recordo m’hi
sento). Però no va ser l’última cosa que vaig oblidar… Aquella velocitat, la
velocitat de la meva vida transcorreguda en 77 mil·lèsimes de segon, va ser impressionant
i única. Aquell camió es va creuar com un llamp, només vaig sentir la seva olor
per últim moment, l’última dècima de segon, abans de rebre el xoc que va marcar
el meu futur.
Sirenes,
cotxes, gent cridant… era això el que sentia, el pitjor de tot es que sabia el
que m’havia passat. Ho sabia. I vaig obrir els ulls, esperant rebre algun
senyal de vida d’ell, però no el veia enlloc. Només veia el meu cos recobert de
una sang que no sabia si era meva. Ara ho recordo molt vagament, perquè em vaig
fer un cop molt fort al cap. Vaig cridar el seu nom mentre plorava somiquejant
com una nena petita, però poc després la doctora i les infermeres m’intentaven
calmar. Més tard em van posar suero i em vaig dormir a l’instant.
I
ara estic aquí estirada al llit d’un hospital, sense senyals de vida amb el món
social, esperant que arribi la Carlota. Sí, ja fa una setmana de l’operació de
la cama i dos de la de la costella. Però tot i així, tinc unes immenses ganes
de sortir d’aquí. I ara acaben de trucar a la porta, lentament dic ‘’passa’’
sense ganes. I apareix la Carlota amb un bossa blanca. La conec prou bé,
aquesta bossa. S’acosta lentament cap al meu llit. Somriu i em diu:
-Com estàs?
-Intentant
esbrinar que hi ha en aquella bossa...- dic mirant-me-la. Ahir em va portar dos
capses de bombons. Sé que l’hospital està a mitja hora del meu poble, però tot
i així ella ve cada dia, al mateix minut, al mateix segon… I avui m’ha portat
galetes. Suposo que ja està bé, però he remugat de mala manera. No s’ho ha pres
malament, perquè sap que vull sortir d’aquí ara mateix, i sortiria així amb aquesta
bata tan horrible... Estic tancada, només em deixen sortir al pati (si es pot
dir pati) mitja hora al dia amb cadira de rodes. El menjar sempre es el mateix,
estic farta. Sort que aquí al costat dret tinc el meu ordinador, el mòbil, 7
llibres (que me’ls he llegit ja dos cops cada un…), tres revistes i els tres
bombons que em queden. La mare, ha marxat fa dos hores a buscar el meu germà al
col·legi i no tornarà fins demà al matí. El meu company d’habitació és un avi
de 90 anys que tot el dia ronca, però avui per sort està a rehabilitació.
-Apropa’m
el calendari- Li dic i ho fa instantàniament. El miro, no és un calendari molt
bonic. Té fotos de les muntanyes de Catalunya, però son molt petites. Miro i
tatxo el dia de avui, com cada dia quan ella ve, l’esborro. Em queden
exactament 5 dies i mig per sortir d’aquí. Somric, queda menys. Com els dies
aquells que ara es veuen molt llunyans, en els que desitjaves que arribés
divendres… Quins dies aquells!!!! Igual que aquell dia en què l’Àlex em va
trucar per dir-me que si volia que em portés a casa em moto… Ara fa quatre
setmanes. Potser si aquell matí hagués decidit anar a dinar a casa l’Alicia,
com tenia previst, l’Alex no m’hauria portat a casa… I ara jo seria amb ell, en
qualsevol altra part del món, sense la cama embenada i sense que res em fes mal
amb el mínim moviment.
La
Carlota va marxar dos hores després de mirar una pel·lícula. Ara l’espero fa
cinc minuts i no sé per què no arriba. Normalment a les 17.30h ja és aquí… Són
les sis, no ha arribat, agafo el mòbil i em disposo a trucar-la. No, potser ha
tingut algun inconvenient i ara és a la cua de l’autopista neguitosa. Però no és
així, perquè són les 18:30h i no ha arribat. Estrany, molt estrany. De cop, el mòbil
comença a sonar. En Joan (l’avi que tot el dia ronca) es desperta. L’agafo. És
ella i em diu ‘’Laura, vine cap al pati sisplau, que hi ha hagut un embús al
passadís dret amb un ferit molt greu i no m’hi deixen passar, i sisplau no
passis per allà’’. Em disposo a sortir amb la cadira de rodes de la meva
habitació. Quin dia mes estrany avui. Passo pel passadís dret. Tot i que és més
llarg, i hi haig de passar per dos ascensors, m’agrada més, perquè és mes il·luminat.
Arribo davant de la porta del pati. L’obro lentament. No sé què dir, ni què fer.
Només sé que ploro. Només d’obrir-la, s’escolten molts de crits i veig la Núria,
l’Olga, la Sandra, l’Alícia, en Pau, la Maria… Tots ells s’acosten cap a mi i
m’abracen amb força. No sé si són hores les que em passo abraçant cada persona
que m’he estimat a la meva manera. Miro el pati, avui sí que és bonic. El lloc
ideal per estar amb les persones que m’agrada estar. La Rita està en un racó,
al costat de la taula on hi ha un pastís i moltes patates i entrepans de pernil
i formatge que haurà fet la mare de la Carlota. M’hi acosto fent girar les
rodes de la meva cadira. Sé que puc, i hi arribo, encara que les llàgrimes m’impedeixin
veure amb claredat el que està passant. Ella també plora, li somric contenta
perquè sé el que tem. Em torna el somriure, avergonyida i de cop, amb una dècima
de segon se’m tira a sobre per abraçar-me. Si hagués d’explicar el que vaig
sentir, no hi hauríem paraules en aquest món. Tota l' estona, em xiuxiuejava
‘’ho sento, ho sento, ho sento!’’ però jo sabia que no serviria de res. El que estava
fet, fet estava i no podia canviar res. Però aquells moments, en aquell pati,
ho van canviar tot. Era com si res hagués passat. Com si tot fos com era abans…
En fi, es difícil d’explicar. Però van ser dies perfectes en un hospital
perfecte, mai ho oblidaré. Mai. I sobretot el que va passar el següent dia.
La
Carlota es va quedar a dormir a la meva habitació, al terra amb un sac de
dormir. Però gairebé no vam dormir. Jo ja m’hi havia acostumat, als seus roncs,
però ella no podia. Al matí va marxar a
portar l’equipatge al cotxe. Jo vaig quedar-me allà observant l’habitació, i l’avi
(que encara dormia). Vaig mirar la cadira, i vaig veure el casc de moto de la
Rita més vermell que mai. On era l’Alex? Quina habitació? Des que m’havia despertat del meu estat en coma,
no feia altra cosa que demanar per ell. Fins i tot m’havia colat a un despatx
per saber si estava en aquell hospital o no. Els havia suplicat als meus pares que em diguessin
on estava. Però no volien sentir ni el seu nom. Era irreal ment, irreal. De
cop, tres trucs a la porta van interrompre els meus pensaments. Es va obrir
sense que jo fes cap senyal de aprovar-ho. Vaig veure una roda com la de la
meva cadira. Vaig pensar que seria algú que s’havia confós d’ habitació, però
no era així. La persona que anava sobre la cadira de rodes portava un casc
blau, com el de ell. Me’l vaig mirar uns segons, i després vaig somriure.
Aquell neguit de cada nit, no poder tancar els ulls per saber si aquell
accident li hauria tret la vida. Però no, era allà. Es va treure el casc
lentament i li vaig veure la cara. Tenia blaus i rascades, tota la cama dreta embenada
i el braç també. Però estava igual de guapo com l’ultima vegada que l’havia
vist. No sé per què m’hi vaig acostar i m’hi vaig abraçar mentre plorava, plors
d’una esperança perduda que sabia que encara no havia trencat la meva adolescència,
una esperança que està aquí, al meu cor i que ho estarà fins que tanqui els
ulls per sempre.
