ELS MEUS NOMS

Sempre he sabut que Irene volia dir ‘’PAU’’, però mai m’havia repensat la idea. La veritat és que jo sempre he estat contra la guerra. La idea de  matar per una idea em fa por. De fet, els meus pares van estar a punt de posar-me Clàudia, però la meva mare es va negar perquè Clàudia vol dir ‘’coixa’’ i preferien dir-me Irene.  I aquí estic, i Irene em dic. Segurament, el meu nom junt amb el meu cognom és un dels que té més paraules del món. Irene de las Heras Ordóñez, cinc paraules. Sempre, he de repetir això: ‘’de las Heras separat i amb h’’ ja que la gent escriu ‘’Delasheras o de las Eras, o delas Eras, etc’’. I a més, és un pal perquè quan coneixes algú, sempre et pregunten ‘’què: “ t’agrada més Irene o Irena (en castellà o en català)?’’ i jo sempre dic, ‘’IRENA’’. Però la veritat és que m’és absolutament igual. El meu nom m’agrada ja que molt poques persones són anomenades així. Al meu curs, sóc l’única Irene. Sé que a Barcelona és on es posa més aquest nom, però a mi em sona... Em sona a mi... I també em fa pensar en un Huracà. Quan vaig sentir el seu nom, jo seia a un restaurant d’Anglaterra, i en veure el meu nom em vaig sorprendre. Un huracà que tenia de nom Irene? Vaig buscar hores després al google, i vaig veure que la filla del meteoròleg que l’estudiava es deia Irene. Així com l’etimologia del nom Irene vol dir ‘’PAU’’, l’huracà no fa cas del seu significat, i ho deixa tot com si res no fos res, com si la guerra fos senzillament la naturalesa.

VISCA JO!

Aquesta es la redacció més difícil que haig de fer aquest cap de setmana. Després de donar-li tantes voltes, he descobert que jo de a mi no em sé trobar coses bones. Per això m’he decidit a agafar un telèfon i trucar a una amiga. Però quan m’estava aixecant per fer-ho, he vist un dibuix gegant que tinc a l’habitació. És un petit àlbum que et feien al col·legi els teus companys de curs quan era el teu aniversari: escrivien i dibuixaven les teves coses bones. És un foli verd, que al voltant té uns dibuixos minúsculs, de tota la gent de la classe. Al mig hi posa PER MOLTS ANYS i a baix, les coses bones. Hi diu: ‘’et portes molt bé’’, ‘’saps jugar molt bé’’, ‘’ets molt simpàtica’’... M’he posat a riure, i m’ho he repensat, de fet sempre he tingut molta imaginació, no sé per què sempre he sabut trobar solucions a tot, i d’aquest fet me n’enorgulleixo. El comentari de : ‘’ets molt simpàtica’’ també m’ho he repensat. La veritat és que a vegades sóc una mica tímida, però sempre m’agrada saludar  la gent i riure amb ells. Això no és suficient per una redacció, així que continuo caminant fins al telèfon que està a sobre la tauleta, i llavors no sé per què, abans d’agafar-lo, comença a sonar. M’espanto, però l’agafo i dic ‘’si’’(com solc fer). És una amiga que em demana els apunts de Tecnologia, que si els hi puc enviar, els escanejo i els hi envio i em diu ‘’gràcies Irene, moltes gràcies per ajudar-me sempre’’ i jo somric. No he volgut trobar cap cosa bona de mi, però ja ha sorgit!! Sempre m’ha agradat ajudar, sempre m’ha omplert de joia, sempre, sempre i sempre, faig el que puc per l’altra gent. I aquí acaba el que podríem destacar com el que tinc de bo, o no acaba. No ho sé! I mai ho sabré, només sé que sóc com sóc, i a qui no li agradi que s’hi posi fulles. HE SIGUT COM HE SIGUT, SOC COM SOC I, SI PUC, SERÉ COM VULL SER.

RECORDA EL PASAT, VIU EL PRESENT I SOMIA EL FUTUR.

’Recorda el passat, viu el present i somia el futur’’ Aquest és el  motiu per aixecar-me cada cop que caic, pensar que vindran coses noves em fa sentir com mai m’he sentit. ‘’Somia el futur’’ aquestes 11 lletres són les que m’agraden més de tot l’eslògan, una petita veueta dintre el meu cap la repeteix ‘’somia el futur, somia el futur, somia el futur...’’ Però, per què haig de començar pel futur si no en ser res d’ell ara mateix? No tinc bola de cristall, ni cartes, ni visions. Només tinc una cosa, l’esperança de trobar el que busco. Per això començaré pel principi ‘’recorda el passat’’. Ja m’agradaria a mi ja, recordar tot el que és bo de la meva vida, però capacitat suficient per això, no  en tinc. De petita em van fer creure que viure era fàcil, no em van dir que em trobaria amb situacions difícils durant la meva vida. Però ara he entès  que no tot es qüestió de sort i que tot i que jo cregui amb els miracles hauré de lluitar pel que vull, ara i sempre. I de cop amb el ‘’ara’’ me’n vaig a present, però no tan ràpid...  Ràpid passa el temps i res no dura gaire... Quan tenia 8 anys més o menys, quan vaig creuar aquell carrer i vaig estar a prop de la mort. Recordo com la meva àvia es va apropar a mi corrents després que jo em quedés unes dècimes de segon al mig del carrer, espantada. Durant aquells segons vaig aprendre que les decisions s’han de prendre abans de fer cap cosa ‘’pensa i després actua’’. Suposo que ara, això ho veig diferent, com quan em surt 17:17 al mòbil (quatre números iguals) i tanco molt fort els ulls per demanar aquell desig. Desitjar, ara desitjo anar fins a la cuina per agafar la capsa de galetes, però la mandra m’atura. Sí, sóc orgullosament mandrosa, m’enfado molt ràpidament i quan vull tinc un mal humor increïble. Tinc defectes, com tothom, suposo. Per això visc l’avui i l’ ara amb les persones que estimo, perquè sé que cada segon és únic i irrepetible. I ara per fi, torno a les ultimes 11 lletres ‘’somia el futur’’. Això és fàcil, somiar, tancar els ulls o somiar desperta. De fet, jo mai m’he avorrit sola, mai.  He somiat desperta tota la vida. Sempre, una part del meu cervell esta en aquell món. I ara, us deixo, no vaig a somiar el futur, vaig a  viure’l.