DES D'AQUESTA FINESTRA VEIG EL MÓN

Des d’aquesta finestra hi veig el món. És la meva finestra. Molts cops quan estava trista, avorrida, enfadada i contenta, em vaig asseure davant d’aquesta finestra. Allà vaig descobrir que la tristesa se’n havia anat, que l’avorriment havia marxat, i que ja no estava enfadada. En veure com un dels meus veïns corria per agafar el gos i reia, com la senyora del pis de davant estenia la roba, quan contava quants cotxes d’aquell color passaven, com quan els ocells volaven per allà davant...
Aquesta finestra ha sigut meva durant quatre anys, perquè també va ser la meva habitació durant quatre anys. Em recorda a la meva infància, quant les amigues venien a jugar en aquella habitació i el sol tocava de cara i il•luminava tota la habitació.
Cada any, per les festes de primavera surto al carrer per veure que hi ha de nou. El fet és que totes les carrosses, gairebé totes s’aparquen al meu carrer.  És des d’aquesta habitació des d’on veig quan arriben.
Si miro ara mateix per aquesta finestra veig al fons de tot, unes cases de diferents colors, groc, vermell... Més cap a mi hi ha dos blocs de pisos bastant vells. Un de molt alt, i l’altre de molt i molt gran però no tan alt. Més a l’esquerra hi ha un bloc de pisos nou, de color groc, com que és d’aquest color crida molt l’atenció respecte els pisos vells. Davant meu es veu una fàbrica de suro antiga, que no sé si encara es fa servir. A la dreta de la fàbrica hi ha cases de pedra abandonades. Si mires una mica cap a baix, pots contemplar el meu pati, amb el meu tobogan vermell i el gegant parc de terra amb tres bancs. Abans aquí hi  havia un arbre que m’agradava molt, però la nevada se’l va endur. Si t’hi fixes també és veu la terrassa dels meus pares que està al costat esquerra.
Em sento trista perquè ja no és la meva habitació, perquè es una de les que més m’agraden. Ara és del meu germà, de tant en tant hi entro per visitar la petita finestra que m’obre les portes a un record llunyà.