C’EST UNE NUIT ÉTRANGE!

Je marche pour le forêt noire. Je suis  humide parce qu'il pleût.

La forét est déserte et tout est silencieux.  Je décide retourner où j’ai lassé ma voiture. Subitement je vois une lumière. 

N'est pas loin et  je continue la marche.

Je vois  une maison, c’est très grand. La tanche autour d'une grande cour avec une clôture. J'ai lentement montait et j'ai ouvert la barrière. On entend le grincement de la porte. J'entre dans la cour lentement. Il y a seulement un petit fanal qui illumine la façade de la grand maison.

Je frappe trois fois sur la porte, mais aucune personne ne m'ouvre pas.  Mais je ouvre la porte ; tout est sombre. Soudain, un éclair illumine l'e vestibule de la maison. J'entre et la seule chose que je sens est un grand douleur dans la tête.

Le lendemain je me réveille au moitié du bois, avec un grand coup à la tête. La police dit que peût être je oublié ce qui s'est passé pour  le coup. Moi, je pense que tout est très étrange.

MA CHAMBRE EST...

Ma chambre est la meilleur pièce de ma maison.  Elle est pintée bleu et blanche. C’est une chambre individuelle : seulement dors moi. In ma chambre, il y a  mon lit à gauche, une petit table à droite, un stéréo sur le sol à côté du mur, une armoire pour mes vêtements…  J’aime bien ma chambre parce elle est magnifique.  Il y a aussi un cassier pour mes libres. J’ai un balcon à la fin de la pièce. Dans ma chambre il y a une lampe, des livres, quelques livres de texte et  mon ordinateur portable. Le rideau couvre la porte du balcon ; elle est beige. En plus, j’ai un petit lit pliable pour mes amies, quand elles viennent chez moi.

EL RACÓ DEL MEU COS

És quan jo corro, quan salto, quan patino... És quan jo ballo, quan esquio, quan nedo...  És un motiu per viure. Són els peus els que em permeten mantenir-me  dreta, els que em permeten tornar caminant des de l’institut amb els amics cap a casa, els que em permeten fer Educació Física amb la meva classe.

Recordo un cop que anava descalça per casa meva i em varen caure unes tisores al peu, vaig plorar mentre em curaven la ferida, pensant què faria jo sense els meus peus...  I és que a  vegades em pregunto ¿Què faria jo sense els meus peus? Encara que siguin lletjos, crec és una de les parts del meus cos preferides. Tenint en compte que també totes les parts del cos són importants, penso en ells. Quan m’aixeco de bon dematí i està el terra molt fred i camino fins al lavabo...  O quan camino per la sorra mullada pel mar... Perquè jo trobo que els meus peus són com un sentit més. Són els que em permeten moure’m d’aquí cap allà, o anar amb bici amb els amics. Són els que em diuen si de bon matí farà un bon dia... Són els que em diuen si l’aigua del mar és freda...

I és que és veritat, de petita quan mirava Heidi em moria de pena. La seva millor amiga, la Clara, no podia caminar, no podia córrer amb les cabres... I allò em deixava paralitzada...També recordo un cop quan era petita que vaig veure un senyor sense cames en una cadira de rodes, em vaig morir de pena... I ara que hi penso, sé que segur que ell no pot arribar a fer el que jo puc fer amb els meus peus. Segur que està mort de pena perquè no pot córrer, no pot fer esport, no pot sentir-se lliure com jo... 

En resum, que els peus són una de les parts del meu cos que m’agraden més.

DES D'AQUESTA FINESTRA VEIG EL MÓN

Des d’aquesta finestra hi veig el món. És la meva finestra. Molts cops quan estava trista, avorrida, enfadada i contenta, em vaig asseure davant d’aquesta finestra. Allà vaig descobrir que la tristesa se’n havia anat, que l’avorriment havia marxat, i que ja no estava enfadada. En veure com un dels meus veïns corria per agafar el gos i reia, com la senyora del pis de davant estenia la roba, quan contava quants cotxes d’aquell color passaven, com quan els ocells volaven per allà davant...
Aquesta finestra ha sigut meva durant quatre anys, perquè també va ser la meva habitació durant quatre anys. Em recorda a la meva infància, quant les amigues venien a jugar en aquella habitació i el sol tocava de cara i il•luminava tota la habitació.
Cada any, per les festes de primavera surto al carrer per veure que hi ha de nou. El fet és que totes les carrosses, gairebé totes s’aparquen al meu carrer.  És des d’aquesta habitació des d’on veig quan arriben.
Si miro ara mateix per aquesta finestra veig al fons de tot, unes cases de diferents colors, groc, vermell... Més cap a mi hi ha dos blocs de pisos bastant vells. Un de molt alt, i l’altre de molt i molt gran però no tan alt. Més a l’esquerra hi ha un bloc de pisos nou, de color groc, com que és d’aquest color crida molt l’atenció respecte els pisos vells. Davant meu es veu una fàbrica de suro antiga, que no sé si encara es fa servir. A la dreta de la fàbrica hi ha cases de pedra abandonades. Si mires una mica cap a baix, pots contemplar el meu pati, amb el meu tobogan vermell i el gegant parc de terra amb tres bancs. Abans aquí hi  havia un arbre que m’agradava molt, però la nevada se’l va endur. Si t’hi fixes també és veu la terrassa dels meus pares que està al costat esquerra.
Em sento trista perquè ja no és la meva habitació, perquè es una de les que més m’agraden. Ara és del meu germà, de tant en tant hi entro per visitar la petita finestra que m’obre les portes a un record llunyà.