En aquell moment, vaig sentir-me totalment lliure. Ple de gent amb mirades i somriures. I jo, la tercera de la fila dreta, saltava com no ho havia fet mai. Suposo que aquelles manoletines (manoletines exactes perquè si no, no et deixaven sortir) em feien sentir única. Es a dir, tothom de la meva filera portava aquelles manoletines, però les meves eren úniques, úniques. Recordo haver recorregut pobles, ciutats, carrers i cantonades per haver pogut trobat aquelles manoletines. Negres, numero 36 i mig. Aquell vestit roig era preciós, i les plomes que portava al cap, (tot i que em queien cada dos per tres) em feien més forta que qualsevol altra cosa. Suposo que sempre passa, la primera vegada que surts en un carrussel és la millor i l'única. Però aquell carrer que vaig recórrer saltant i rient, serà una marca per la meva vida. Perquè em va sortir d’allà, del cor. Una petita emoció, que encara sento quan la recordo. Una petita gran emoció que em va marcar la vida, una felicitat extremament extrema.
Suposo que ara, estirada al llit amb l’àlbum de fotos de la meva infantesa, ho recordo molt vivament, com si haguessin passat només uns dies. Però no es així… Penso, tinc 12903832940 moments de felicitat, per això no em decideixo per quin fer. Però, ara acabo de passar pagina i ai!!!!!!!!!!! Quins temps aquells, quins somriures aquells… Ho recordo com si fos ahir... Tenia 7 anys quan vaig agafar un avió en direcció Suècia. Recordo haver trobat la meva millor amiga, asseguda sobre la maleta esperant-me a l’aeroport… Es difícil descriure el que vaig sentir en arribar a la casa de l’intercanvi… Van ser uns dies perfectes, al pati hi havia un llit elàstic, i cada matí, amb pijama, sortíem ella i jo a saltar… Mai oblidaré aquells dies, mai, mai!
Estic escoltant la ràdio, ara, al terra, asseguda a la catifa… I aquesta cançó? Sí, recordo ben bé aquell moment, quin moment! Va ser molt especial, va ser l’últim any a sisè, vam anar de colònies al delta de l’Ebre. Per mi i per tothom era un moment molt important. Era l’ultima sortida, viatge, excursió o com ho vulguis dir, que feia amb les persones amb què havia conviscut sota el mateix sostre escolar 9 anys. A la penúltima nit, les professores ens van preparar una sorpresa… Ens van portar a un pub, on vàrem cantar per grups. Recordo haver sortit a l’escenari a cantar aquesta cançó que ara estic sentint novament, amb tres amigues, i haver viscut cada moviment, cada paraula, cada somriure a dalt d’aquell escenari, com si fos l’últim.
Aquest record que em ve al cap en aquest moment està emboirat, vull dir, estava tan nerviosa que no el recordo bé. Va ser entrar al cine i seure en una d’aquelles petites cadires (encara que són còmodes) i esperar. En Pau, (amic meu i del meu germà). aguantava les crispetes mentre se les crospia una a una. A mi, m’era completament igual, ja que pels nervis, gana no tenia. Quan va començar la pel·lícula vaig sentir que la sang en bullia. Ara ho trobo una tonteria, una pel·lícula? Sí, per l'última després de 10 anys… Igualment, va ser un moment molt bonic.
I l'últim és ara mateix, ara mateix sóc feliç. Vull dir en escriure això em sento feliç. Sóc feliç perquè aquesta tarda vaig al cine amb les amigues, sóc feliç perquè ara menjaré per dinar el meu plat preferit… Quan sóc feliç? Sempre.